Dimensió litúrgico-musical i psique humana: expressió emocional i comunió en la celebració litúrgica
Podem analitzar diverses modalitats mitjançant les quals l’estat d’ànim de la persona expressa la seva essència íntima per mitjà del llenguatge del so. Comprendre aquestes maneres d’expressió permet apreciar la importància dels diversos gèneres musicals com a elements harmonitzadors entre els continguts de la fe celebrada i les emocions dels fidels que participen en l’acció litúrgica.
El crit representa la demostració acústica fonamental d’una emoció o d’un estat d’ànim intens. Més enllà del simple crit, hi ha el denominat «crit articulat amb paraules»,[1] en el qual el contingut conceptual de la paraula es relega a un segon pla en relació amb la sonoritat. En aquest context, el component emocional pot ser acompanyat per instruments o per moviments corporals coreogràfics. La expressivitat esdevé part de la música quan es canalitza a través de sons definits. Quan aquesta forma d’exteriorització s’incorpora a l’actio litúrgica, té la funció de subratllar un estat d’ànim particular de la comunitat celebrant o ressaltar un moment significatiu de la celebració en si.
No es preveuen crits sense paraules en la celebració litúrgica; no obstant això, sí que hi ha moments en què la congregació s’expressa mitjançant l’aclamació. Aquest component, el significat i origen històric del qual ha estat destacat, fa concreta la resposta a una invitació, una súplica d’ajuda o una breu fórmula de fe. L’aclamació litúrgica hauria de preservar la vivacitat característica de l’aclamació profana. D’altra banda, el cant contribueix a posar de manifest la naturalesa efímera i concisa de l’alegria que irradia l’aclamació litúrgica. En canvi, l’aclamació, com més sofisticat és el cant, més perd la immediatesa de l’emoció i de la comunicació.[2]
Respecte a fórmules més desenvolupades, el crit rítmic pot induir a la imitació de la resta d’un grup específic de persones; així, es produeix la unificació dels sentiments d’un col·lectiu. L’aclamació rítmica involucra a la persona en la seva totalitat: al llenguatge es pot afegir el ritme, el cant, el picar de mans o altres gestos expressius, així com l’acompanyament d’instruments musicals, no necessàriament molt sofisticats. El cant, com a element que pot formar part d’aquesta mena d’aclamació, posseeix un valor ambivalent: d’una banda, atorga a l’aclamació un caràcter més comunitari; d’altra banda, pot obstaculitzar o dificultar la senzillesa o l’èmfasi de l’aclamació.
Cal destacar la gradualitat en la creació de formes expressives més avançades. Així, en el desenvolupament i l’expansió de l’aclamació, es transita des del crit cap a l’iubilus (un crit amb detalladament ornamentat), a l’aclamació-himne (Gloria in excelsis Deo, Sanctus o Te Deum), a la letania o al diàleg entre el celebrant i els fidels o entre el diaca i la congregació.
La cantilena és una forma de declamació d’un text literari, que es realça mitjançant una melodia senzilla amb inflexions i cadències simples. Aquest gènere musical s’ha utilitzat històricament com a suport musical de narracions populars o reflexions sàvies de caràcter meditatiu o evocador. En les celebracions litúrgiques rep el nom de «cantilació». Aquesta forma és particularment adequada per a les lectures, els prefacis o la pregària eucarística, ja que es busca que els textos conservin la seva força i claredat expressiva, de manera que la intervenció musical serveixi únicament com a mitjà al servei del missatge que el text intenta transmetre. Es poden distingir dos tipus de cantilació: la que és executada com a recitatiu per un solista i la que es realitza de manera dialogada entre un solista i la congregació, o entre dos cors de la congregació, com és el cas de la lletania.
L’himne representa la forma musical més desenvolupada. És el cant per antonomàsia, associat a la festa i utilitzat com a símbol dels sentiments i ideals d’un grup. Fenomenològicament, constitueix una de les manifestacions músico-litúrgiques més aconseguides i les seves característiques literàries i musicals permeten que sigui un element litúrgic al servei de la comunió entre el poble, la schola i el celebrant. La seva naturalesa artística i expressiva enriqueix l’experiència de la litúrgia, facilita la participació activa dels fidels i fomenta la interacció entre els diferents elements i participants.
[1] Raimondo Frattallone, Musica e liturgia: analisi della espressione musicale nella celebrazione liturgica (Bibliotheca «Ephemerides liturgicae» Subsidia 31), Roma: Ed. Liturgiche , 2a ed 1991. p. 59.
[2] Ibíd. p. 60.