Concili de Trento (1545-1563), reforma eclesiàstica, música sacra, litúrgia i influència en el desenvolupament musical de l’Església
Per donar forma als usos de l’església en general, i en particular al servei diví de l’Església i la seva música, el Concili de Trento té una importància cabdal. Tot i que, a priori, el Concili no es va preocupar pels detalls dels problemes musicals i estilístics, sí que va insistir en les actituds fonamentals i, per tant, va establir direccions per al desenvolupament subsegüent. Les seves implicacions quant a la música i els músics de l’església van ser formulades en nombrosos decrets sinodals dels concilis regionals posteriors al concili trindentí, i aquests es van anar renovant emfàticament als segles posteriors.
Per una altra banda, és el Concili de Trento l’encarregat de recollir la tradició eclesiàstica i incloure entre les escriptures canòniques el Psalterium Davidicum 150 Psalmorum.[1] Són els 150 salms del text masorètic hebreu, excloent el 151 de la versió grega dels LXX. L’expressió tridentina «Davidicum» no s’ha d’entendre com a determinació crítica de l’autoria sinó com a registre canònic de la col·lecció que es considerava ja, comunament en la tradició, d’origen davídic.
El fet que el Concili s’ocupés de la qüestió musical demostra, d’una banda, la importància d’aquest art en el marc de la reforma de l’església i, de l’altra, la necessitat de posicionar-se sobre la qüestió davant els abusos que es van produir com a conseqüència dels canvis contemporanis en el binomi litúrgia-música.
A banda del caràcter no litúrgic de la música eclesiàstica durant els segles XV i XVI, era assenyalat com a abús l’ús de textos inintel·ligibles (fruit de la complexitat polifònica d’algunes obres) i la inserció de cançons no eclesiàstiques en llengua vernacla a la litúrgia, així com les composicions molt extenses per a orgue. Una sèrie de decrets conciliars i sinodals van preparar el camí per a les decisions finals del Concili de Trento sobre la música eclesiàstica.
[1] Sessió IV (8 abril del 1546): Acceptació dels Llibres Sagrats i les tradicions dels Apòstols. Cf. Dz 784; DH 1502.