Benet XIV (1740-1758), encíclica Annus Qui Hunc, música sacra, Il·lustració i reforma de la litúrgia i la música
Els historiadors descriuen Benet XVI com un home comprensiu i obert al seu temps, influenciat per la Il·lustració i obert a la cultura. Va tenir correspondència amb filòsofs i científics i se sap que va tenir contacte, també, amb Voltaire, fins al punt que era admirat en els països protestants. A Benet XIV li devem l’encíclica Annus Qui Hunc[1] del 19 de febrer de 1749.
L’encíclica havent estat escrita primer en italià i, després, traduïda al llatí, ens revela el seu objectiu al títol: «Del culte i puresa de les Esglésies; de la regulació de la celebració dels ritus, i de la Música Eclesiàstica».
Aquest títol indica els arguments principals de l’encíclica: la cura de les esglésies, l’ordre i la solemnitat del culte que s’hi celebra i, de manera particular, la música sagrada. A més, l’encíclica es dirigeix als bisbes de l’Estat Pontifici del proper Any Sant 1750. El Pontífex esperava rebre a Roma un gran nombre de pelegrins que desitjaven aconseguir «el fruit espiritual de les santes indulgències». Benet XIV comença la seva encíclica amb una crida a la disciplina eclesiàstica, animant el seu clergat a fer tot el que fos possible per assegurar que els molts visitants a la ciutat eterna no tornessin a les seves pàtries escandalitzats pel que havien vist. Es pretenia que, Roma i tot l’Estat Pontifici esdevinguessin l’exemple de celebració litúrgica i de música sacra per a tots els catòlics d’arreu del món.
L’encíclica és força llarga i, tot i que el seu to s’ha de situar cronològicament proper a l’any jubilar de 1750, la seva lectura, encara avui dia, sorprèn per l’actualitat de les qüestions que planteja.[2] Parla de la necessitat de decència en tot allò que pertoca a l’Església, i condemna, igualment, la música que sona més com un acompanyament de dansa i teatre que no pas com a pregària, i cita sant Jeroni[3]:
6. Abbiamo pure detto che non c’è alcuno che non condanni il canto teatrale nelle Chiese, e che non desideri una differenziazione tra il canto sacro della Chiesa e il canto profano delle scene. Celebre è il testo di S. Girolamo, riferito nel Canone Cantantes: «Cantando e salmeggiando nei vostri cuori al Signore. Ascoltino questo gli adolescenti; lo ascoltino coloro che hanno nella Chiesa il dovere di salmeggiare. Non basta cantare ad onore di Dio con il suono della voce, ma bensì è necessario unirvi il cuore. Né alla moda degli attori teatrali occorre spalmare la gola e le labbra di soave unguento affinché nella Chiesa si sentano melodie e canti teatrali» (distinzione 92).[4]
Les principals preocupacions de Benet XIV s’enfocaven principalment a la polifonia sacra. En continuïtat amb els debats del Concili de Trento i les declaracions successives de Papes, la part més important per a Benet XIV era la integritat i la intel·ligibilitat del text litúrgic que era musicat.
A més, en el text de l’encíclica es fa palès que s’havia popularitzat en els darrers temps l’ús de la música de caràcter teatral dins el culte diví. El problema d’aquest tipus de música és que cercava fer que els oients fruïssin de la melodia, del ritme, de la qualitat de les veus, i així successivament, mentre que el significat de les paraules esdevenia secundari. Benet XIV, afirmà rotundament que aquesta música no podia ser apta per a la litúrgia: «No ha de ser així, en canvi, al cant Eclesiàstic; més aviat, en aquest s’ha de buscar allò que s’ha oposat». En altres paraules, la música sacra que mereix aquest nom ha de servir sempre a una finalitat espiritual i teològica, no només estètica.
L’encíclica presenta la qüestió de l’ús dels instruments a l’església, que el pontífex considera fonamental per a distingir la música sacra de la teatral. En primer lloc, es determina quins són els instruments «tolerables»; Benet XIV, en línia amb la seva habitual metodologia, cita diverses opinions, en particular el primer Concili Provincial de Milà (1565), celebrat per sant Carles Borromeu, que va admetre com a vàlid i únic, només l’orgue, que va excloure tots els altres instruments.
L’encíclica Annus qui va ser el pronunciament papal més important quant a música sacra, abans del motu proprio Tra le sollecitudini de Pius X, al 1903.
[1] Benet XIV, «Annus Qui Hunc», <https://www.vatican.va/content/benedictus-xiv/it/documents/enciclica–i-annus-qui-hunc–i—19-febbraio-1749–nell–8217-im.html> [Consulta: 15 desembre 2021]. L’encíclica Annus qui hunc és un text molt més retòric que tècnic. En una introducció i quinze paràgrafs, el papa manifesta la seva preocupació per demostrar erudició i per citar les resolucions ja emeses per l’Església sobre el tema, en «un discurs molt elaborat, però que costa molt de entendre’l com a objectiu». El pontífex, com tots els legisladors eclesiàstics que el van precedir, no es refereix a la música en termes tècnics precisos, sinó a través de descripcions literàries i sovint superficials, sense utilitzar una terminologia teòrico-musical que treu claredat al text. «Potser la traducció a l’italià en els butllaris de l’època era una manera de minimitzar la seva dificultat d’entendre, sobretot pel que fa a la llista d’instruments permesos o prohibits, però el discurs estilístic de Benet XIV no troba precisió ni tan sols en la traducció italiana, perquè encara que hi ha una certa claredat sobre les prohibicions, el significat de l’estil permès i demanat als compositors és força vague». Cf. Paulo Castagna, «O estabelecimento de um modelo para o acompanhamento instrumental da música sacra na Encíclica Annus qui hunc (1749) do Papa Bento XIV», Rev. Conserv. Música 4 (2011). pp. 4-6.
[2] Cf. Mauricio Monteiro, A encíclica «Annus qui» de Benedito XIV & a música no ocidente cristão: um ensaio preliminar, Sociedade Brasileira de Musicologia 1999. p. 29-30.
[3] Les referències al sant eren molt habituals a l’època i el conegut tractat de Belli ja el cita abundosament. Cf. Lazaro Venanzio Belli, Dissertazione sopra li preggi del canto Gregoriano e la necessita che hanno gli Ecclesiastici di saperlo con le regole Principali e piu importanti per bene apprenderlo., Stamparia dello stesso Seminario 1788. p. 49.
[4] «Cantant i cantant en els vostres cors al Senyor. Escolteu això, adolescents; que l’escoltin els qui tenen el deure de cantar un salm a l’Església. No n’hi ha prou amb cantar a l’honor de Déu amb el so de la veu, sinó que cal unir el cor. Tampoc a la moda dels actors de teatre cal untar la gola i els llavis amb un dolç ungüent perquè s’escoltin melodies i cançons teatrals a l’Església». Benedetto XIV, «Enciclica Annus Qui Hunc (19 febbraio 1749)», <https://www.vatican.va/content/benedictus-xiv/it/documents/enciclica–i-annus-qui-hunc–i—19-febbraio-1749–nell–8217-im.html> [Consulta: 9 gener 2022].