El primer document que va tractar expressament de la música de l’Església va ser la butlla Una res de Lleó IV. Constituïa el testimoni de la tradició gregoriana i, alhora, esdevingué un autèntic acte legislatiu del Papa com a cap de l’Església Catòlica i principal legislador en matèria litúrgica.
El papa Lleó IV (790 – 17 juliol de 855) havia crescut al monestir de sant Martí Extramurs, on els seus pares l’havien lliurat a cura dels monjos. Després de la seva elecció com a Papa, va instituir la celebració pública de les Vespres a la Basílica de sant Pau, amb motiu del seu aniversari i la schola i el clergat fou convidat a participar en la cerimònia.[1]
El seu biògraf, Pierre d’Oviedo, conta que va crear una escola per a l’estudi del cant. Una de les principals tasques d’aquest grup de cantors va ser la cura de la música de les misses estacionals i també de les processons i les principals festivitats de l’Església.[2]
[1] Cf. Louis Duchesne, ed. Liber Pontificalis, 2 vols, Paris: (E. Thorin, 1886-1892). Vol 2, p. 92.
[2] «Licet (ut bene notat Petrus Urbevetanus episc. in vitam Leonis IV. apud Cassandrum in liturgicis p. 141.) a tempore Silvestri P. citra constructae fuerunt in urbe plures ecclesiae & magnae, non tamen habebant clericos vel monachos ad officiandum iisdem. Presbyteri enim titulorum & diaconi diaconiarum ad suum tantum officium vacabant. Primi namque in Sacramentis, secundi procurandis pauperibus infudabant, nec habebant singulae tunc ecclesiae, unde possent collegium sustentare. Ideoque tuit ordinata schola cantorum, quae fuit communis in urbe, quia sequebantur ex schola stationes, processiones, & festa principalia ecclesiarum urbis: vivebant enim in communi, & habebant Primicerium in praelatum. Et erat tunc haec magna dignitas in urbe, quoniam caput erat totius cleri, & quasi rector: & in hac schola informabantur iuvenes in cantu & lectione & in moribus. Hinc vero in ecclesiis cathedralibus processit per mundum primicercii dignitas seu officium, de quo 25. distinct. & extra de offic. primic. sicque intelliges, quod hic dicitur de laudibus in S. Paulo per scholam canendis». (Encara que (com bé assenyala Pere, bisbe d’Urbeveta, a la vida de Lleó IV, segons Cassandre als seus escrits litúrgics, p. 141) des dels temps del papa Silvestre fins avui s’haguessin construït a la ciutat diverses esglésies, fins i tot grans, no tenien clergues ni monjos per oficiar-hi. Els preveres dels títols i els diaques de les diaconies només es dedicaven a la seva pròpia funció. Els primers, certament, s’ocupaven dels sagraments, mentre que els segons es bolcaven en l’atenció als pobres, i aleshores les esglésies individuals no tenien recursos per mantenir un col·legi. Per això es va establir una escola de cantors ben organitzada, que era comuna a la ciutat, ja que aquesta escola seguia les estacions, les processons i les festes principals de les esglésies de la ciutat. Vivien en comunitat i tenien un primiceri com a superior. Aquesta era aleshores una gran dignitat a la ciutat, perquè era el cap de tot el clergat i, per dir-ho així, el seu rector. En aquesta escola, els joves eren formats en el cant, la lectura i els costums. D’aquí va sorgir, a les esglésies catedralícies de tot el món, la dignitat o l’ofici del primiceri, tal com es troba a la distinció 25 i al text extrajudicial sobre l’ofici del primiceri. Així entendràs el que aquí es diu sobre les lloances cantades a Sant Pau per l’escola). Leonis IV apud Cassandrum in liturgicis Cf. Martin Gerbert, De cantu et musica sacra a prima Ecclesiae aetate usque ad praesens tempus, 2 vols. (Paris: Typis S. Blasii, 1774), vol 1, p. 294.