Dimensió antropològica de la música litúrgica: comunicació humana, transcendència i teologia en la celebració
Des d’una perspectiva antropològica, l’ésser humà, en la seva intrínseca naturalesa, és un subjecte dotat de capacitat expressiva i, així, la música es revela com una forma sofisticada d’aquesta comunicació humana fent possible una manifestació i actualització de determinats conceptes, esdeveniments i experiències emocionals. És, precisament en aquest context, que la necessitat d’una forma musical específica esdevé fonamental per a cristal·litzar aquesta comunicació/expressió, de manera que, tant el cant com la música es converteixin en fenòmens perceptibles, repetibles i carregats de significat. D’aquí que sigui necessari explorar les dimensions antropològiques de la música com a producte cultural i social, -en l’establiment de llaços comunitaris i en la transmissió del patrimoni col·lectiu-.
D’acord amb aquesta perspectiva, és indispensable, també, analitzar les implicacions teològiques de la música en la relació entre l’ésser humà i la divinitat, atès que la capacitat expressiva de l’individu pot ser considerada com un reflex de la imatge i semblança divines, i per tant, com un mitjà pel qual l’ésser humà pot comunicar-se amb l’absolut.
L’home és un ésser expressiu i aquesta expressió és un fet antropològic.
En el decurs d’una celebració litúrgica, es desenvolupa una interacció a dos nivells:
- horitzontal, que té lloc entre els fidels que participen en la celebració;
- vertical, que es manifesta en la relació amb Crist com a «tu» en la litúrgia.
Durant aquesta experiència interpersonal, els creients utilitzen les eines expressives pròpies de la seva cultura i del seu passat històric. La interacció interpersonal i la comunicació són dues dimensions de l’acció humana que permeten la conscienciació de la transcendència en la persona.
Així, l’ésser humà descobreix la capacitat de superar les fronteres de la seva pròpia existència i avançar cap a la maduresa personal. Aquesta trobada amb els altres, que reflecteix la dimensió d’alteritat en la persona, revela, al mateix temps, la fragilitat de l’ésser humà, que admet que la relació pot ser ambivalent: pot ser una oportunitat d’enriquiment i intercanvi, o bé pot demostrar l’egoisme i la insensibilitat perquè no ha aconseguit desenvolupar les possibilitats que oferia la trobada interpersonal.
Dins les interaccions humanes, la dimensió històrica adquireix una gran importància, ja que enforteix el llaç entre la persona i el seu entorn, fent-li prendre consciència de ser hereva no només del seu passat personal, sinó també d’una història i cultura universals. Aquest passat influirà en les conviccions individuals, així com en els ideals de comportament. A més, la historicitat humana pot anticipar el futur mitjançant la valoració dels esdeveniments previs.
A través del llenguatge, la persona manifesta la seva estructura dialògica i interpersonal, i gràcies a aquesta, s’integra en les relacions d’alteritat, superant l’aïllament del «jo». No obstant això, el llenguatge mateix presenta certes limitacions. En primer lloc, mai no esgota ni la riquesa de la persona ni les circumstàncies vinculades al temps o al lloc on es produeix la comunicació. En segon lloc, sempre és possible una incomprensió del que s’ha volgut transmetre, a causa de les deficiències inherents al llenguatge o als factors que intervenen en la comunicació.
Amb la finalitat de superar aquestes limitacions, és convenient una constant adaptació i renovació del llenguatge humà. Per això, s’enriqueix el llenguatge verbal amb eines com el llenguatge corporal. En el procés d’èmfasi del llenguatge, la música ocupa una posició peculiar, ja que, a través del cant, el ritme o la coralitat, la persona amplia la capacitat de comunicació i, alhora, expressa de manera elaborada i sofisticada allò que no és possible abastar només dins del marc de l’expressió verbal o corporal. La tasca de la música destinada al culte està vinculada a la necessitat de trobar un llenguatge profundament expressiu i totalment comunicatiu.
D’aquesta manera, es pot comprendre que en qualsevol celebració litúrgica, com a oportunitat de trobada de la persona amb el Misteri comunicat en llenguatge humà, hi ha sempre una desproporció entre l’esdeveniment celebrat i la celebració, en tant que realitat expressiva. Per això, és necessari un procés continu de «re-expressió» o «re-formulació» dels mitjans expressius que intervenen en la celebració.
Els estats emocionals humans, com a manifestacions afectives de l’ànim provocades per factors que el colpegen de manera intensa, tenen un paper important en la celebració litúrgica, generant diversos efectes: la integració de la persona creient quan la celebració es desplega harmoniosament, la conversió del missatge salvador inesgotable en un llenguatge simbòlic complex i la cohesió del col·lectiu humà que es reuneix per compartir l’experiència cristiana en el missatge de la celebració.
En resum, el llenguatge humà, com a eina de comunicació, està sotmès a les dimensions relacionals, històriques i culturals d’una societat determinada. La transcendència de la persona possibilita la superació de les restriccions del llenguatge estrictament verbal, on la música exerceix un paper expressiu rellevant. Per aquest motiu, la litúrgia cristiana recorre a aquest recurs per aprofundir en la relació entre la persona i el Misteri celebrat.