Transcendència, historicitat i alteritat en la música litúrgica: comunicació emocional i cohesió comunitària en la celebració
Les dimensions de transcendència, historicitat -la manera en què el passat influeix en la nostra percepció del món i en la nostra manera de comunicar-nos- i alteritat -la capacitat humana de reconèixer l’altre com a ésser diferent i de connectar amb ell a través de la comunicació- del llenguatge humà són una expressió de la condició transcendental de la persona i la seva relació amb el món que l’envolta. La capacitat de comunicació de l’home, un do diví que reflecteix la imatge de Déu, també implica la capacitat de percebre i transmetre emocions, que són un aspecte intrínsec del seu ésser.
En aquest sentit, la música és una forma de comunicació que té una capacitat especial per a transmetre emocions, ja que utilitza els diferents elements sonors per a evocar diferents estats anímics en el receptor. Així, la música és capaç de connectar amb les dimensions més profundes de l’ésser humà i de transmetre sentiments que van més enllà dels simples significats verbals.
En primer lloc, la dimensió emotiva del cant és capaç d’expressar i intensificar sentiments i, en examinar aquest fet, veiem que aquesta capacitat emocional de la música no és substituïble per altres formes de comunicació. Tot i la controvèrsia de si la música «representa» els sentiments, resulta indiscutible acceptar que l’acte musical comporta una emotivitat més profunda que la paraula sola, per tant, aquest afegit que ofereix l’acte del cant possibilita una implicació activa dels fidels i, consegüentment, es promou una participació motivada i profundament sentida.
En segon lloc, el pas de la paraula al cant implica la funció poètica del llenguatge. D’una banda, la paraula adquireix connotacions musicals gràcies a la utilització d’uns recursos estilístics, rítmics o mètrics; d’altra banda, mentre que en el llenguatge verbal habitual predomina la finalitat utilitària o pràctica, el cant va més enllà d’una simple comunicaciód’informació i s’emmarca en l’àmbit de la gratuïtat. El cant en la litúrgia, doncs, constitueix un element idoni per a exterioritzar de manera més eficaç les accions simbòliques que transcendeixen els valors utilitaris del llenguatge verbal, així, el caràcter de gratuïtat, encarnat pel cant, suposa al mateix temps un signe o símbol del modus operandi diví, de l’encontre en comunitat, de la petició i de l’acció de gràcies. [1]
En tercer lloc, el cant reforça la cohesió del grup que l’executa. Aquesta afirmació es fonamenta en la constatació psicològica que la persona surt de la solitud per a situar-se en comunicació amb la resta de la comunitat. És una renuncia a la propia veu i al propi ritme per a inserir-se dins d’un «to» i «ritme» comuns, potenciant la unitat del grup i el sentit de pertinença aquest. De fet, en el cant col·lectiu es pot donar una identificació de l’individu amb un símbol comú a tots, segons Sanson, els anomena «cants-senyera»: en aquests cants-emblema el grup es reconeix formalment com a tal, consolidant la seva unitat en un grau màxim.
Des del punt de vista de la participació litúrgica, el cant fomentarà la comunió entre els membres d’una determinada assemblea, constituint un mitjà adequat per a la cohesió del grup i el reforçament del sentiment d’identitat i pertinença.
Els tres sentits del cant presentats convergeixen a la festa, moment privilegiat en què l’home i el grup prenen consciència de la seva realitat a través d’accions simbòliques, lliures i gratuïtes. Perquè hi hagi festa, hi ha d’haver expressió personal, i el cant constitueix un mitjà únic per manifestar els sentiments més profunds de l’home. Per això, en unió estreta amb la celebració litúrgica, l’home formula mitjançant l’acció de gràcies la seva alegria i el seu desig de salvació. Finalment, no es pot oblidar l’enllaç entre l’element festiu i el comunitari del cant, ja que no hi ha festa sense una dimensió social.
[1] Virginio Sanson, La musica nella liturgia: note storiche e proposte operative (Strumenti di scienze religiose), Padova: Messaggero 2002. pp. 229-230. p. 230.