Visió patrística de la música: el treball de Théodore Gérold i la influència de la música en la transmissió de la fe cristiana
En el seu afany per elucidar la transmissió de la fe, els Pares de l’Església no van vacil·lar a considerar qualsevol element que facilités la comunicació i l’adaptació de la fe en un llenguatge significatiu per a la societat on desenvolupaven el seu pensament. Convé examinar alguns aspectes de la visió patrística sobre la música per a dues raons fonamentals. En primer lloc, l’època patrística va ser testimoni de l’aparició de nombroses creacions hímniques i, a més, gran part de la reflexió patrística sobre la música ha exercit una influència significativa en l’avaluació contemporània del Magisteri en aquest camp.
Théodore Gérold ha dut a terme l’estudi més significatiu del segle XX sobre la valoració que van fer els Pares de l’Església respecte a la música. La incorporació de les idees filosòfiques de l’Antiguitat grecoromana a les doctrines cristianes constitueix el primer punt d’atenció de la nostra reflexió sobre la música en l’època patrística. Cap al final del segle II, des de la heterodòxia, es va intentar utilitzar la música com a mitjà de propaganda, i els autors cristians del moment, amb una sòlida formació filosòfica, van comprendre que la música podia exercir una funció metafísica i moral. Des del punt de vista metafísic, Clement d’Alexandria assenyala el cant com una expressió de l’harmonia pitagòrica de l’univers[1] o de la persona.[2] Aquesta valoració serà recolzada per altres autors, entre els quals es troba Basili de Cesarea.[3]
A Occident, Ambròs de Milà defensarà l’harmonia de l’univers com a font d’inspiració de la salmodia davídica;[4] d’altra banda, Agustí d’Hipona impulsarà la noció de música com a expressió d’harmonia i ordre en l’univers. Tot i que entre les seves obres es troba un De musica,[5] l’anàlisi del seu pensament sobre la música no es pot centrar únicament en aquest tractat. De l’examen de l’obra agustiniana en conjunt, es descobreix que aquest autor concep la música com una de les manifestacions de l’harmonia, de la proporció i de la unitat entre totes les coses. [6] Entre altres aspectes, estudiarà la relació dels sons entre si, servint-se de les relacions numèriques heretades de la tradició pitagòrica i grega.[7] No obstant això, sovint és hereu de les excessives al·legories numèriques dels pitagòrics. El ritme, com a moviment ordenat i regular, també és objecte de l’atenció del bisbe d’Hipona:[8] la composició musical és, en efecte, una successió rítmica i una progressió melòdica ben ordenada.
Juntament amb la visió de la música en un sentit matemàtic, fent referència a la proporció i a la unitat de l’univers, per als autors cristians dels primers segles, el caràcter ètic de la música va gaudir de gran rellevància en la reflexió teòrica.[9] Seguint el camí del pensament antic, Atanasi[10] i Agustí[11] es referiran a una correspondència entre els diversos sons i els diferents estats anímics. Per això, autors de l’àmbit Oriental, com ara Clement d’Alexandria o Joan Crisòstom, no ignoraran el valor educatiu de la música, prenent com a base l’estela platònica i aristotèlica.[12]Això explicarà també que la valoració del cant per reafirmar la fe dels fidels i combatre l’heretgia[13] fos unida a una explicació de les característiques que havia de tenir qualsevol element musical cristià.[14] El paradigma musical, segons els autors cristians dels primers segles, era el cant de la salmodia, doncs, d’una banda, produeix un efecte agradable a qui l’escolta i, de l’altra banda, contribueix a la nostra instrucció.
La idea que els cors dels àngels s’impliquen en el cant dels fidels es reconeix entre alguns Pares orientals, com Joan Crisòstom[15] o Basili,[16] en continuïtat amb la pràctica de la litúrgia primitiva. El culte ideal terrenal serà més adequat com més es correspongui amb el que observen els àngels.[17] La reflexió patrística no va descuidar la regulació de l’execució de la salmodia,[18] l’establiment de quins instruments musicals i com podien ser utilitzats en el culte,[19] així com l’estima per la himnòdia i per la resta dels càntics de la celebració litúrgica.[20]
[1] Clemens Alexandrinus, Le Protreptique (Sources chrétiennes 2), traduït per Claude Mondésert, Paris: Cerf , 2e éd., rev. et augm. du texte grec avec la collaboration de André Plassart 2004. p. 57.
[2] Ibíd. p. 58.
[3] Basilius Caesarensis, Homélies sur l’Hexaéméron (Sources chrétiennes 26bis), traduït per Stanislas Giet, Paris: Ed. du Cerf , 2. éd., revue et augm., [Nachdr.] 1968. p. 268.
[4] Cf. Ambrosius Mediolanensis, Explanatio super psalmos XII, XXXVI, 2, traduït per M. Petschenig, ed. CSEL 64, Wien, 1913, p. 70.
[5] Cf. Augustinus Hipponensis, De musica, J. P. Migne, ed., PL 32, Paris, 1877, p. 1079-1194.
[6] Cf. Théodore Gérold, Les Pères de l’Église et la Musique (Etudes d’histoire et de philosophie religieuses 25), Strasbourg: Faculté de théologie protestante de l’Université de Strasbourg 1931. p. 79.
[7] Ibíd. pp. 79-81.
[8] Cf. Augustinus Hipponensis, De musica, J. P. Migne, ed., PL 32, Paris, 1877, p. 1101: «In motu est eniam omne quod sonat».
[9] Cf. Gérold, Les Pères de l’Église et la Musique. p. 82.
[10] Cf. Athanasius, Epistola ad Marcellinum, 27, J.P. MIGNE, ed., PG 27, Paris, 1866, p. 37.
[11] Agustín afirma «Omnes affectus spiritus nostri pro sua diversitate habent proprios modos in voce atque cantu quorum nescio qua occulta familiaritate excitantur». Confessiones, X, 33, p. 181.
[12] Cf. Gérold, Les Pères de l’Église et la Musique. p. 83.
[13] Cf. Ambrosius Mediolanensis, Sermo contra Auxentium, J.P. MIGNE, ed., PL 16, Paris, 1880, 1017.
[14] Cf. Gérold, Les Pères de l’Église et la Musique. pp. 101-105.
[15] Cf. Ioannes Chrysostomus, Expositio in Psalmum VII, J.P. MIGNE, ed., PG 55, Paris, 1862, 80-106.
[16] Cf. Basilius Caesarensis, Epistola 11,2, J.P. MIGNE, ed., PG 32, Paris, 1857, 225.
[17] Cf. Gérold, Les Pères de l’Église et la Musique. p. 105.
[18] Ibíd. pp. 106-115.
[19] Ibíd. pp. 123-134.
[20] Ibíd. pp. 116-122.