Pares de l’Església i evolució de la música litúrgica
La relació entre les arts i la religió ha estat identificada pels grans pensadors al llarg de la història. La música, en particular, ha estat considerada d’essència divina i sempre ha estat associada al culte en totes les cultures. La concepció del paper que ha de jugar la música en els santuaris i llocs de culte, així com la seva capacitat per exercir influència religiosa, ha evolucionat al llarg dels segles. Tanmateix, les arts mai no han estat completament excloses de la pràctica religiosa.
A principis del segle IV, després de l’Edicte de Milà, l’Església cristiana va començar a créixer amb més llibertat i a reconèixer la importància que la música ben organitzada podia tenir com a ajut en aquest procés. Des de les primeres comunitats cristianes, s’havien utilitzat cants, salms i càntics de lloança i adoració per dirigir la comunitat en les seves oracions i per establir un ambient religiós adequat. Així mateix, els heretges van comprendre aviat el potencial que les melodies agradables i senzilles tenien per difondre les seves doctrines i captar adeptes, fet que va portar totes les sectes gnòstiques a emprar la música com a mitjà de propaganda.
En aquell moment, les esglésies catòliques no estaven estandarditzades i les pràctiques podien variar substancialment d’una província a una altra. Va ser només a partir del segle IV que es van fer esforços cap a una organització més general de la música en el context de la litúrgia catòlica.
En el context de la música, l’època dels Pares de l’Església roman encara envoltada d’una certa obscuritat. Tot i els nombrosos estudis i descobriments recents, encara hi ha diversos problemes que es presenten i que la seva resolució es mostra, si no impossible, si més no extremadament incerta.
En el moment dels Pares, es considera que la cultura antiga es troba en una etapa de declivi, amb la poesia i la música seguint la tendència general de decadència. Així i tot, la producció musical no es detura del tot, ja que es conserven documents musicals del segle II o IV. Això no obstant, el vol artístic que existia en èpoques passades havia desaparegut, i segons el testimoni dels autors, el nivell artístic havia experimentat una notable caiguda. La informació específica que es posseeix sobre aquesta època resulta, tanmateix, força limitada. Es disposa d’alguns treballs teòrics d’aquest període, en els quals gramàtics i historiadors han abordat de vegades qüestions relacionades amb la música, i els extractes d’obres antigues que s’hi presenten són el que resulta més valuós.
Durant la formació de les esglésies cristianes, les dades que tenim sobre la música són limitades. El sol document musical existent és un fragment d’un himne que probablement data del segle III o IV. La resta de melodies que es remunten a la mateixa època o anterior no es van anotar fins molts segles després, la qual cosa fa que les nostres conjectures respecte a aquestes siguin limitades. Les antigues litúrgies contenen aclamacions, fórmules que s’havien de cantar i textos d’himnes, que ens permeten arribar a diverses conclusions. No obstant això, encara falta un element crucial: la notació musical.
A finals del segle II, la llum començava a penetrar en la foscor de la història de la música antiga. La informació disponible va començar a augmentar gradualment. Climent d’Alexandria va ser el primer autor cristià que es va aventurar a tractar de les qüestions musicals, analitzant no només la música dels seus correligionaris, sinó també la dels pagans.
- Cosgrove, Charles H., “Clement of Alexandria and Early Christian Music,” Journal of Early Christian Studies 14, 3 (2006) pp. 255–282
- Pelosi, Francesco, “Musical Imagery in Clement of Alexandria and Origen: The Greek Musical World Revised and Accepted,” in Francesco Pelosi – Federico M. Petrucci (eds.), Music and Philosophy in the Roman Empire, Cambridge University Press 12020, pp. 153–177.
En els segles IV i V, els escrits de determinats Pares i Doctors de l’Església van esdevenir la font principal, si no l’única, de la història de la música d’aquest període.
La importància dels Pares de l’Església en l’estudi de la música religiosa i litúrgica és crucial, ja que sense ells no tindríem gairebé cap informació sobre el seu desenvolupament als grans centres de diferents països, com ara Egipte, Síria, Àsia Menor, Grècia, Itàlia i Àfrica. Així mateix, el coneixement exacte de les seves opinions i principis és imprescindible per a la comprensió de l’estètica musical de l’edat mitjana.
En el seu esforç per explicitar la transmissió de la fe, els Pares de l’Església no van dubtar a tenir en compte qualsevol factor que servís per a la comunicació i l’adaptació de la fe en un llenguatge significatiu a la societat en què s’encarnava el seu pensament. És oportú recórrer a alguns elements de la visió patrística sobre la música per dos motius fonamentalment: en primer lloc, l’època patrística va veure néixer un gran nombre de creacions hímniques i, en segon lloc, perquè gran part de la reflexió patrística sobre la música ha influït en la valoració contemporània del Magisteri sobre aquesta matèria.