A Antioquia, Flavi, més tard bisbe de la ciutat, i Diodor, més tard bisbe de Tars, veient la ciutat dominada per l’arianisme, van ordenar als fidels que entonessin els càntics de David amb un cant en alternança. Com observa Teodoret, el cant en alternança, que havia començat així a Antioquia, es va estendre des d’aquella ciutat fins als confins del món.
Fins aleshores, els cantors sols la interpretaven a l’església, i la gent escoltava la seva veu en meditació. Diodor i Flavi van dividir tota la santa assemblea en dos cors, i van ordenar als fidels que entonessin, amb un cant en alternança, els càntics de David.[1] Havent seduït, així, el poble amb aquesta nova harmonia, els cristians passaven les nits en vetlla santa als sepulcres dels màrtirs i, allí, milers de veus ortodoxes ressonaven en cançons d’honor a Déu.[2]Teodoret informa, seguint aquest relat, que el cant en alternança, que havia començat d’aquesta manera a Antioquia, es va estendre des d’aquesta ciutat fins als confins del món.[3]
Havent perdut Teodosi les esglésies de les quals gaudien a Constantinoble, es van veure reduïts a celebrar les seves assemblees sota pòrtics públics. Allà es dividien en cors, i cantaven en alternança, inserint en els càntics sagrats determinades frases que expressaven els seus dogmes impies. Acostumaven a fer aquestes assemblees en les festes més solemnes, i també el primer i setè dia de cada setmana. Fins i tot van arribar a afegir himnes sencers relacionats amb la seva pugna amb els catòlics; una d’aquestes composicions començava així: «on són ara els que diuen que tres és un sol poder?». Sant Joan Crisòstom (c. 350 – 14 setembre 407) tement, amb raó, que alguns dels seus fos seduït per aquestes noves formes litúrgiques i es pervertis, va exhortar els fidels a imitar aquest cant en alternança; en poc temps van superar els heretges i així doncs va esdevenir una nova modalitat establerta: la salmodia, caracteritzada per la melodia que usaven en interpretar els càntics i per la pompa amb què tota l’Església de Constantinoble marxava amb creus de plata i portava ciris.[4]
A Occident, el cant en alternança dels salms havia començat a l’Església de Milà, al mateix temps que s’establia a Antioquia i sempre amb el mateix objectiu de repel·lir l’arrianisme mitjançant la manifestació d’una nova forma litúrgica. Sant Agustí, havent estat testimoni d’aquesta feliç innovació, ens va deixar un relat sobre la qüestió a el llibre novè de les seves Confessions.
No hacía mucho que la iglesia de Milán había comenzado a celebrar este género de consolación y exhortación, con gran entusiasmo de los hermanos, que cantaban los [himnos] con la boca y el corazón. Es a saber: desde hacía un año o poco más, cuando Justina, madre del emperador Valentiniano, todavía niño, persiguió, por causa de su herejía —a 1a que había sido inducida por los arrianos—, a tu varón Ambrosio. Velaba la piadosa plebe en la iglesia, dispuesta a morir con su Obispo, tu siervo.
Allí se hallaba mi madre, tu sierva, la primera en solicitud y en las vigilias, que no vivía sino para la oración. Nosotros, todavía fríos, sin el calor de tu Espíritu, nos sentíamos conmovidos, sin embargo, por la ciudad, atónita y turbada.
Entonces fue cuando se instituyó que se cantasen himnos y salmos, a la usanza oriental, para que el pueblo no se dejase abatir por la tristeza o aburrimiento. Desde ese día se ha conservado hasta el presente, siendo ya imitada por muchas, casi por todas tus iglesias, en las demás regiones del orbe.[5]
S. Agustí, Conf. Libri IX, cap VII, punt 15
Cal destacar aquí que sant Ambrosi no només va instituir el cant en alternança dels salms a l’Església de Milà, sinó que també va fer cantar els himnes que havia composat, Hymni et psalmi, que no només queda confirmat pel testimoni de Paulí, diaca, en el relat que ens va deixar de la vida del seu sant bisbe, sinó també per les mateixes paraules de sant Ambrosi: «Afirmen que jo sedueixo el poble per mitjà de certs himnes que vaig compondre. No ho nego: he compost, en efecte, un cant que té per damunt de tot el poder: perquè, què hi pot haver més poderós que la confessió de la Trinitat? Amb l’ajuda d’aquesta cançó, els que amb prou feines eren deixebles s’han convertit en mestres».[6]
De fet, en els himnes que va compondre i la seva forma van servir de model per a tots els himnògrafs dels segles següents, sant Ambrosi es va esforçar sempre per a confessar enèrgicament la fe en el misteri de la Trinitat.
Així és la història de la introducció del cant en alternança a les diverses Esglésies d’Orient i d’Occident: un fet important en els anals de la Litúrgia i que confirma, una vegada més, per les circumstàncies en què es realitza, la màxima de que la Litúrgia és la pregària en l’estat social.
Apol·linar el Jove, que va ser bisbe de Laodicea i, posteriorment, condemnat com a heretge per sant Dàmas en un concili romà, va compondre himnes i càntics per ser cantats pel poble en els oficis divins.
[1] «Hi primi psallentium choros duas in partes diviserunt; et Davidicos hymnos alternis canere docuerunt» (Els primers van dividir els cors dels cantors en dues parts; i van ensenyar a cantar els himnes de David de manera alternada). (Théodoret, Hist. eccles., lib. II, cap. XXIV.)
[2] «Iidem, divinarum rerum studiosis ad martyrum basilicas congregatis, una cum Mis pernoctare consueverant, Deum hymnis celebrantes». (Els mateixos, reunits amb els estudiosos de les coses divines a les basíliques dels màrtirs, acostumaven a passar la nit sencera amb la Missa, celebrant Déu amb himnes). (Ibidem.)
[3] «Quod quidem tune primum Antiochiœ fieri cœptum, inde ad reliquos pervasit, et ad ultimos usque terrarum fines perlatum est» (Això, certament, va començar a fer-se per primera vegada a Antioquia, d’allí es va estendre als altres, i va ser portat fins als confins més llunyans de la terra). (Ibidem.)
[4] «Nam cum ariani, quibus, regnante Theodosio, ademptae fuerant ecclesiae Constantinopoli, extra urbis moenia conventus ecclesiasticos agerent, noctu in publicis porticibus primum congregabantur. Et in cœtus divisi, antiphonatim psallebant, clausulas quasdam juxta ipsorum dogma compositas adjicientes. Prima autem luce, eadem publice canentes, pergebant ad loca in quibus collectas celebrabant. Atque id facere consueverant in celebrioribus quibusque festivitatibus, et primo ac septimo cujusque hebdomadis die. Tandem vero cantica quoque adjecerunt, quae ad rixam et contentionem spectarent: Ubinam sunt qui très dicunt esse unicam potentiam? Et alia ejusmodi hymnis suis intermiscentes. Joannes itaque, veritus ne quis ex ecclesia sua per haec in fraudem induceretur, plebem quas sub ipso erat, ut similiter psalleret incitavit. Qui brevi tempore illustriores facti, arianos et multitudine et apparatus splendore longe superarunt. Nam et crucum argentea signa, praecedentibus cereis, eos anteibant», (Quan els arrians, als quals, durant el regnat de Teodosi, els havien estat confiscades les esglésies a Constantinoble, celebraven reunions eclesiàstiques fora dels murs de la ciutat, es reunien inicialment de nit als pòrtics públics. Dividits en grups, cantaven salms de manera antifonal, afegint-hi algunes clàusules compostes segons el seu propi dogma. A trenc d’alba, cantant aquestes mateixes coses públicament, es dirigien als llocs on celebraven les seves assemblees. I això acostumaven a fer-ho en les festivitats més destacades i el primer i el setè dia de cada setmana. Finalment, també van afegir cants que incitaven a la baralla i la contesa: «On són aquells que diuen que tres són un sol poder?» I altres coses semblants, barrejant-les amb els seus himnes. Per tant, Joan, tement que algú de la seva església pogués ser enganyat per aquests cants, va incitar el poble que estava sota el seu càrrec a cantar de manera semblant. En poc temps, aquests es van fer més destacats i van superar de llarg els arrians tant en multitud com en l’esplendor de l’aparellament. I és que els precedien signes de creus d’argent, amb ciris al davant). Cf. Sozomen., Hist. eccles., lib. VIII, cap. VIII.
[5] Non longe coeperat Mediolanensis ecclesia genus hoc consolationis et exhortationis celebrare, magno studio fratrum concinentium vocibus et cordibus.Nimirum annuserat, aut non multo amplius, cum Justina Valentiniani régis pueri mater, hominem tuum Ambrosium persequeretur, hœresis suas causa qua fuerat seducta ah arianis. Excubabat pia plebs in Ecclesia, mori parata cum episcopo suo, servo tuo. Ibi mater mea, ancilla tua, sollicitudinis et vigiliarum primas tenens, orationibus vivebat. Nos adhuc frigidi a calore spiritus tui, excitabamur tamen civitate attonita atque turbata. Tune hymni et psalmi ut canerentur secundum morem orientalium partium, ne populus mœroris taedio contabesceret, institutum est; et ex illo in hodiernum retentum, multis jam ac pene omnibus gregibus tuis, et per caetera orbis imitantibus. Cf. S. Augustin., Confessionum lib. IX, cap. VI et VII.
[6] Hymnorum quoque meorum carminibus deceptum populum feront. Plane nec hoc abnuo. Grande carmen istud est, et quo nihil potentius; quid enim potentius quam confessio Trinitatis ? Facti sunt igitur omnes magistri qui vix poterant esse discipuli. (També portaran el poble enganyat amb els versos dels meus himnes. Certament, no ho nego. Aquest és un gran poema, i no hi ha res més poderós; perquè, què hi ha de més poderós que la confessió de la Trinitat? Així doncs, tots es van convertir en mestres quan amb prou feines podien ser deixebles). Cf. Opusc. de Spiritu Sancto, in Epist. XXXI.